dimarts, 5 de novembre del 2013

Trencadís

Tan se val quantes vegades mire el final d’aquesta pel·lícula, sempre em fa sentir un nus a la gola:


                                                                      Cinema Paradiso
                                                                      Giuseppe Tornatore, 1988




Les llàgrimes li queien,
mirava amb ulls d’infant
una imatge, i una altra...
Trossos desiguals d’un trencadís,
imatges compilades
amb cura que omplien 
buits  de curiositat
de ment àvida de xiquet,
convertit ara en home.
Esbalaït
           incrèdul
                      agraït...

Escenes vistes tantes voltes
amb ulls,
            cor
                d’adult...

i emmascarades  per la rutina,
eren ara clares
                    fresques
                               espontànies...

Torna infant! I mira

el que et van vedar.

                      Carme

dimarts, 15 d’octubre del 2013

Altres autors: Jordi Guerola

Poema del company de LetraEdeta, Jordi Gerola. Va presentar el seu llibre, Amagatalls, el passat dia 4 d'octubre a Villanueva de Castellón i esperem amb ganes la presentació a l'Eliana. Podeu fer una passejada pel seu blog Llibres i poemes (a estones),
Que bonic o que trist...  és somiar en aquelles coses que no hem aconseguit encara en la vida, i aquest poema evoca aquesta mena de moments, tots tenim la nostra particular col·lecció de camins que recórrer, almenys és el que sent jo quan el llegisc:


Col·leccionava camins


Col·leccionava camins que es perdien entre muntanyes.
Quan els veia els enregistrava a la ment.
Imaginava que algun dia caminaria per ells
i que a l´altre costat d´on es perdia la visió
trobaria allò que no trobava dins seu.


Jordi Guerola

Dins d´AMAGATALLS (Editorial Germania 2013)

dissabte, 21 de setembre del 2013

Mans II

                                                            Per a Amparo, 
                                                            que cuida amb amor.                                                                                                                     


Ara seré jo per tu
Imatge de la xarxa

Diuen que si no recordes no eres,
ara jo seré per tu.
De menut m’acompanyaves als llocs,
tenies por que em perdera,
ara ho faig jo per tu, jo t’acompanye.
M’ajudaves a vestir-me,
ara ho faig jo per tu, jo et vist...
que difícil esdevé botonar un vestit,
cordar les sabates, passar una mànega...
aquests estranys forats
que algú ha posat a la roba.
De menut vas aprendre a parlar,
a caminar, a poc a poc
dia darrere dia...
ara desaprens a fer-ho,
al compàs dels dies que passen
un darrere l’altre, de nou,
però ara en un compte enrere.
Sé quin final tindrà aquesta història,
tu no...
el teu oblit quotidià fa que l’ànima no patisca,
al menys la teua no,
en canvi, el teu cos sí...
i aquell que està al teu costat,
el que t’ajuda, el que et guia,
el que et mira, el que recorda per tu...
intenta portar-ho amb la millor cara,
la dels diumenges,
rentada i vestida amb l’amor que et professa.


                                   Carme

dilluns, 16 de setembre del 2013

Mans


Avui, ara mateix mentre escric aquestes lletres, fa anys que t’estava esperant. Sabia que aquell 16 de setembre anaves a néixer, perquè no ho faries com la majoria. Tot era programat, no hi hauria espontaneïtat, sorpresa... i tenia por, perquè saber-ho em feia pensar massa en el “com” i el “què”. No sigué fàcil, algunes voltes les coses no van com se somien, però va ser el teu primer moment en aquest món i és el que compta, des d’aleshores no has parat de lluitar. Eres fort com una roca i algunes voltes un exemple per a mi.
Avui abans d’adormir-me el pensament ha viatjat fins aquella nit, al fred llit de l’hospital, una inquietut m’envaïa i intentava esborrar-la posant la meua mà damunt teu, encara dintre ...



Ara és la teua
que dorm damunt la meua,
dorm i somia.

                        Carme

dimarts, 3 de setembre del 2013

Altra empremta

                                                                 L'empremta del foc

                                                                 (...) on abans hi havia vida,
                                                                 lloc profanat pel foc 
                                                                 la cendra pels dits s'esmuny (...)
                                                                 Branques cremades pinten
                                                                 la pell que gosa tocar-les (...)


                                                                 Carme  http://bit.ly/14iBJZj


Altra empremta

He estat en un lloc
embriagat de vida,
per tot arreu:
soroll d’ones que trenquen,
brisa que troba el rostre
que incita a llençaar la roba...
La pell nua a frec de roca viva,
mullada, salada, calenta...
                                        ... no hi ha cendra,
ara és la sorra la que s’esmuny.
Me mimetitze,
penetre dintre la natura
em fa seua sense cap intromissió.
                                       ... No hi ha branques,
ara són algues suaus, toves...
que  tremen sota l’aigua
que t'inviten a engronsar-te:
ara vinc, ara vaig...  
                                    ara vinc, ara vaig...
I ara em quedaria ací
                                    per sempre
engronsant-me, amb les algues,
                                   amb el vent...
escoltant el silenci.
I ara ve l’enyor...
                                    vull tornar-hi.
Fotografia de www.azulformentera.com 










                                        Carme

dimecres, 28 d’agost del 2013

Dret de cuixa


Un altre dels contes presentats al concurs del grup mallorquí BOC, les exigències per a que els contes càpiguen en el llibret del CD fan que el conte siga molt breu:

Bernarda, la filla del ferrer, era una al·lota de poble ben bragada. Tenia guanyada la fama de saber armar gresca quan alguna cosa no li venia de gust. Aiiii, la Bernarda! Era d’empenta i no ho podia negar. Aquells dies la preocupava un assumpte tèrbol: el seu casament estava proper i per davant de tot estava el Dret de Cuixa del senyor de les terres. Fent honor a la fama guanyada, Bernarda va  donar una lliçó a aquell malnat i li deixà un record per a tota la vida a la cuixa, amb el ferro de marcar ramat: “Volies cuixa?” −li va dir− “Doncs, té cuixa! Cada vegada que vulguis  robar a una  al·lota la seva nit de noces  ensenyaràs la teva marca i te’n recordaràs de mi”.

                                                                                            Carme


Després d'uns dies durant els quals els contes han estat publicats a la página del grup, he pogut passar a la finalara he d'escriure tres contes més referits també a tres temes del nou disc. Espere tenir sort amb les noves històries, quan es puga les publicaré ací.

Vos deixe la música de Dret de Cuixa, per si voleu escoltar-la mentre llegiu el conte i imaginar la Bernarda corrent pels prats amb la falda arromangada, per a no caure, després de consumar la seua venjança: 

dimecres, 7 d’agost del 2013

Altres autors: Miquel Català

A poc a poc vaig descobrint xicotets fragments d'obres de poetes que escriuen en català, valencià, balear... tant se val, tots som germans de llengua... i m'adone, cada vegada més, que la nostra llengua és tan bonica que llegint poesia pots, fins i tot, escoltar la música que transmeten algunes paraules. Espere que els xicotets fragments que estic descobrint formen un bell i gran tapís, un collage en la meua memòria i que em nodrisquen de bellesa i musicalitat.
Avui he elegit, per a l'apartat d'Altres autors del meu blog, a Miquel Català i un poema que et fa viatjar a una meravellosa illa de la qual tinc molt bons records, i és per aquest motiu que l'he elegit. Vos deixe l'adreça del blog de Miquel Català, paga la pena: Lletres en xarxa; i si voleu gaudir d'una bona descripció de com sent i escriu aquest autor, vos convide a llegir un article al blog Un rebost de paraules, on Xelo IProu parla sobre Miquel Català.

EL poema:

TINC UNA NINA A MALLORCA

tinc una nina a Mallorca
tan bonica com sa lluna
una lluna mandarina
ella és sa cosa més fina

ara se sent vulnerable
nin non
ai quants besos que em demana
nin non
sa lluna rodona i plena
nin non
com ses illes tan salada

totes les illes de la mar
s'agafen de la mà
i li canten a Estellés


Miquel Català

de "Poemes de la nina mandarina"

dilluns, 29 de juliol del 2013

Altres autors: El cau de Calpurni

Vos deixe amb un poema del Cau de Calpurni, si entreu al seu blog llegiu també Ordalia, la primera part d'aquest que vos he posat ací, paga la pena: 

Ordalia (II)

Com l’aigua, esborre les teues petjades de l’arena.
Com la llum, envaïsc la teua ombra,
Cerque les pluges de tardor que inunden les teues rieres.
Prenc les teues mirades perdures i me les apropie.
Esborraria el teu nom de totes les pàgines.
Furtaria els teus desigs i els tancaria a la presó dels meus ossos.
Enterraria els teus sospirs en mastabes eternes.
Estimbaria tots els minuts pel rocam del temps.

            És la meua deliqüescència: absorbir-te.

dijous, 25 de juliol del 2013

Altres autors: Enric Sanç

Vos deixe amb un poema d'Enric Sanç que he agafat del seu blog: Espill o llibre dels dies.





AIRE

Sóc un ocell.
Com vol de l’esparver
prenc ton esguard.


Planege pels teus ulls
i abrande la paraula.

ES (Inèdit)




En la corda

Per què no? Una foto de les que circulen per la xarxa també pot inspirar un poema:


Pujar als núvols
Foto publicada per Originalmente Creativo
però no soltar la corda.
Allargar els braços,
allargar els dits,
abastar-los, tocar-los...
i no deixar la corda.

El teu motor,
el que batega,
el que marca amb el seu ritme
els passos que tu fas,
per terra...
el que fa que camines, 
per la corda...
el que fa que arribes, 
als núvols...
el que manté l’equilibri.


                         Carme

dilluns, 8 de juliol del 2013

L'empremta del foc

Ja ha fet un any des d'aquell devorador incendi que ens va pillar de ben prop. Ací el meu record:

He estat on abans hi havia vida, 
Fotografia d'Iratxe Álvarez
lloc profanat pel foc.
Harmonia envaïda,
aridesa, desolació.

El contacte amb la destrucció,
mai no fou tan directe.
Ràbia i rancúnia es barregen,
la meua... la de la Terra.

La pell nua,
que sent el fred de l’hivern.
Els peus nus,
la cendra pels dits s'esmuny.

Paisatge lunar
cobert de negres, grisos...
Branques cremades pinten
la pell que gosa tocar-les.

Avui he sentit
que jo també profanava
un lloc que amb silenci, solitud
plora pel dol d’allò perdut.

                            Carme

dilluns, 24 de juny del 2013

Lluna d'insomni

Pot ser l'influx de la lluna
avui més brillant que mai,
diria un romàntic... o
deu ser massa cafeïna
dins d'un cos descafeinat,
raonament més bé pràctic,
escèptic, avinagrat...

Escolte com el meu batec
ressona dins del matalàs,
no és de làtex o d'aigua,
glamour o modernitat,
doncs és de vells molles que,
al ritme del meu batec,
xiuxiuegen a l'orella
il·lògiques melodies.
L'insomni aflora de nou
amb el xiuxiueig em crida
i em clava un cop de peu
que del llit em fa sortir.
Au! vinga! Posa't a escriure,
és remei contra l'insomni.

                         Carme

dissabte, 8 de juny del 2013

De cargols i estudis


Enmig del cansament i el tedi de les hores d'estudi deixe caure el cap damunt la taula, l'orella contra el marbre contrariament calent pel sol que l'ha tocat tota la vesparada. Sent una remor, em recorda el soroll d'un cargol de mar quan te'l poses a cau d'orella mentre acarícies la sorra calenta de la platja, tanque els ulls... és com estar arran de mar...

Després m'adone que el remor és la vibració del motor del portàtil que descansa impassible damunt la taula, esperant-me. Torne a la realitat, als estudis i al marbre, ara fred. La meua imaginació ha fet una passejada per la platja, potser em serveix per a recarregar la bateria... la meua, és clar.

                                                Maleït o beneït remor mecànic
                                                avui eres el substitut d'un soroll càlid.

                                                                             Carme

diumenge, 26 de maig del 2013

La fura del boc

De nou publique un dels contes que he presentat al concurs del grup mallorquí BOC. Espere vos agrade:

Música:


Dibuix d'en Joan, 8 anys


Diuen que hi havia una criatura meitat dimoni meitat BOC que vivia en una cova des de feia molts anys. Una vegada l’any els al·lots del poble del costat feien un ritual: s’apropaven a l’amagatall fent sonar tambors, es posaven davant la cova d’aquell animalot, vell i sense forces, i apostaven si en sortiria o no.
Una nit, de sobte va sortir la bèstia obrint la boca i llençant flamarades de foc i els joves arrencaren a córrer espaordits. Era una nit freda però ells no ho notaven, corre que correràs i amb el foc que sortia per aquella boca sinistra no hi havia temps per a més. L’animal clavava les peüngles a terra i cada camallada semblava més llarga. De sobte, de l’ esquena li van aparèixer unes ales, va enlairar-se i començà a desaparèixer mentre els al·lots, alenant, el miraven. El ritme dels tambors per fi havia reviscolat l’esperit de la bèstia.


                                                                                           Carme 



divendres, 26 d’abril del 2013

Editorials i Escriptors


Avui he assistit a una xarrada molt interessant de Manel Romero, secretari tècnic de l'AEPV (Associació d'Editors del País VAlencià), a la Universitat de València. No tinc imatges d'aquesta vegada però pose l'enllaç d'una altra ponència (del 2010) per a que pugueu veure'l i escoltar-lo si voleu:


Manel Romero ens ha presentat la pàgina web de l'AEPV i ens ha donat alguns consells per a aquells que comencem a escriure: quina és la millor manera per a "estar present" avui a dia, com adreçar-se a les editorials... bàsicament, a més d'escriure, cal estar present a les xarxes socials, com no: no tan sols escriure els relats propis a un blog sinó també publicar totes les experiències i els esdeveniments als quals assistim i també participar en grups en la xarxa; a més participar en premis literaris i conèixer el món editorial, és a dir si es vol que un editor tinga en compte el treball propi ens hem de molestar al menys a conèixer-lo també a ell, quines publicacions fa, com treballa, etc.

Gràcies a la professora Gemma Lluch que des de la seua asignatura de Literatura per a infants i joves ens ha donat l'oportunitat de conèixer a Manel.

diumenge, 14 d’abril del 2013

DE ROC A BOC


Ací està un dels contes que he presentat al concurs del grup mallorquí BOC  , el xicotet relat conta la història d'un nen que esdevé en un dels membres del grup musical.                                           

                                            De Roc a Boc


En Roc, un nin que caminava amb els peus nus mentre feia volar un estel de colors, alçava la vista i imaginava que caminava per damunt dels llaços de la cua de l’estel... llavors va ensopegar i rodolà:  “Ja m’ho deia la mare" –es va dir− "Si no mires endavant cauràs...” Mentre rodolava es va veure traslladat a un temps futur en què els dits de les mans eren els que caminaven per les tecles d’un piano, les cordes de l’estel eren ara les d’un violí  i les d’una guitarra i el vent  bufant feia sonar una flauta... "Mare",  –va pensar− "Que bé haver ensopegat".

                                                                                                                 Carme

Per escoltar la música que  inspira aquest conte:



dijous, 14 de març del 2013

Deserts


Deserts

A trenc d’alba,
subtilesa, colors
blavencs i violacis.

Migdia,
el sol cau de ple a ple,
imatges tèrboles
potser  miratges...

La tarda,
el vent es fa capritxós,
la seua voluntat domina
dibuixant serps
sobre un llenç de sorra.

Formes piramidals
trenquen la línia de l’horitzó,
ja és horabaixa.

Un dia en la teua vida
també pot ser, de vegades,
un desert.

                          Carme

                                     



dijous, 28 de febrer del 2013

Roca i Aigua

Recopilant fotografies de llocs que deixen empremta


Roca i Aigua perquè són els dos elements que marquen la personalitat  de dos llocs que, en principi, són molt diferents però que en la base, en la vessant física, poden arribar a ser mol semblants.
S'illa de Mallorca, com diria un mallorquí, ofereix racons com aquests: de roca, aigua i vida... més que racons jo diria que són finestres a l'infinit.
Escòcia... mirant en les fotografies la roca i l'aigua d'aquesta illa puc quasi sentir la flaire a humitat dels seus llacs i platges i el so de les ones colpejant els penyasegats.

dissabte, 23 de febrer del 2013

El llibre antic


Èpoques: romana, hel·lenística, cristiana...

Els romans començaren a utilitzar, sobre tot els escolars, unes tauletes encerades sobre les que s’escrivia amb un punxò de fusta d’ivori o d’os que era anomenat stilus o graphium.
La forma del llibre a l’època hel·lenística era la del rotllo, només s’escrivia per una cara i el lector es passava tota l’estona desenrotllant-lo conforme anava llegint i enrotllant la part ja llegida, de manera que per a llegir de nou una part calia acabar el que quedava del rotllo. El material utilitzat de papir, una planta del delta del riu Nil.
El govern egipci va prohibir l’exportació del papir, per la por a la mancança de la matèria prima, i es va començar a utilitzar el pergamí. Aquest material fou el que es feu més comú a principis de l’era cristiana. A Pèrgam s’elaborava el pergamí de més qualitat, allí es va inventar el procediment per l’elaboració: es tractava la pell de l’animal per a fer-la més adequada a l’escriptura.
Entre els segles II i IV d. de C. es va produir un fet molt significatiu per a la història del llibre: la desaparició gradual del rotllo en favor de l’aparició del còdex (códice), una forma de llibre més pareguda a l’actual. Es tractava d’un conjunt de quaderns formar al doblegar les fulles i cosir-les entre elles. Hi hagueren alguns de papir però s’imposaren els de pergamí.

Per últim, el paper començà a utilitzar-se, des del s. XII, per als còdex. La seua invenció s’atribueix als xinesos, que ja el fabricaven al s. I d. de C. La tècnica de fabricació arribà als àrabs sobre el s. VIII i es va difondre per tot el món islàmic. Com a consequència de l'ocupació  d'Espanya pels àrabs, les primeres fàbriques que van sorgir a Europa estaven a Xàtiva i a Córdoba. Mitjançant Al·Andalus va passar a la resta del continent al s. XII. Aquest nou material era més econòmic que el pergamí i per a fabricar-lo, primerament, s’utilitzaven draps de cànem o lli fins a convertir-los en una pasta homogènia que es posava dins d’un motlle, es secava, s’encolava i s’allisava fins a convertir-la en paper. La fusta s’emprà al s. XIX.
La major quantitat d'obres transmeses des de l'antiguitat van ser copiades i manuscrites pels monjos medievals dels s. IX i X, l'imperi Bizantí va ser un dels principals recolectors culturals. Les obres s'han transmés així al llarg de segles passant per diferents circumstàncies, han pogut ser alterades per diferents copistes o poden haber perdut parts o fragments... però hi han segut transmeses.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Haruki Murakami

 Hace dos años me presentaron a este autor que ere desconocido para mi, fue en clase de Inglés de primer curso del grado de Traducción. Concretamente fue el libro Norwegian Wood, titulo inspirado en una canción de The Beatles. Me gustó este autor, su estilo a la ora de narrar historias y también su manera de fusionar la cultura occidental, de la que recibió influencias desde su juventud,  y la oriental. Por cierto que es precisamente por este motivo por el que ha sido criticado en ocasiones por el sector de la cultura tradicional japonesa.

Nació en Kioto en 1949, además de escritor y autor de relatos es traductor. Sus obras de ficción y no ficción han generado críticas positivas y numerosos premios, incluyendo el Premio Franz Kafka y el Premio Jerusalem, entre otros. En su estilo desarrolla conceptos como la alienación y la soledad. Es considerado una figura importante en la literatura posmoderna y el periódico The Guardian lo ha situado como "entre los mayores novelistas de la actualidad" por sus obras y logros.

Sus padres eran profesores de literatura japonesa y, desde su  juventud, Murakami estuvo muy influido por la cultura occidental, sobre todo por la música y literatura. Creció leyendo numerosas obras de autores estadounidenses, como Kurt VonnegutRichard Brautigan. Son esas influencias occidentales las que le proporcionaron el estilo personal del que hablamos. Estudió literatura y teatro griegos y en 1986 se trasladó a Europa y Estados Unidos después de cosechar éxitos con su novela Norwegian Wood. Regresó a Japón en 1995 tras el terremoto de Kobe, lugar donde había pasado su infancia.