dilluns, 29 de juliol del 2013

Altres autors: El cau de Calpurni

Vos deixe amb un poema del Cau de Calpurni, si entreu al seu blog llegiu també Ordalia, la primera part d'aquest que vos he posat ací, paga la pena: 

Ordalia (II)

Com l’aigua, esborre les teues petjades de l’arena.
Com la llum, envaïsc la teua ombra,
Cerque les pluges de tardor que inunden les teues rieres.
Prenc les teues mirades perdures i me les apropie.
Esborraria el teu nom de totes les pàgines.
Furtaria els teus desigs i els tancaria a la presó dels meus ossos.
Enterraria els teus sospirs en mastabes eternes.
Estimbaria tots els minuts pel rocam del temps.

            És la meua deliqüescència: absorbir-te.

dijous, 25 de juliol del 2013

Altres autors: Enric Sanç

Vos deixe amb un poema d'Enric Sanç que he agafat del seu blog: Espill o llibre dels dies.





AIRE

Sóc un ocell.
Com vol de l’esparver
prenc ton esguard.


Planege pels teus ulls
i abrande la paraula.

ES (Inèdit)




En la corda

Per què no? Una foto de les que circulen per la xarxa també pot inspirar un poema:


Pujar als núvols
Foto publicada per Originalmente Creativo
però no soltar la corda.
Allargar els braços,
allargar els dits,
abastar-los, tocar-los...
i no deixar la corda.

El teu motor,
el que batega,
el que marca amb el seu ritme
els passos que tu fas,
per terra...
el que fa que camines, 
per la corda...
el que fa que arribes, 
als núvols...
el que manté l’equilibri.


                         Carme

dilluns, 8 de juliol del 2013

L'empremta del foc

Ja ha fet un any des d'aquell devorador incendi que ens va pillar de ben prop. Ací el meu record:

He estat on abans hi havia vida, 
Fotografia d'Iratxe Álvarez
lloc profanat pel foc.
Harmonia envaïda,
aridesa, desolació.

El contacte amb la destrucció,
mai no fou tan directe.
Ràbia i rancúnia es barregen,
la meua... la de la Terra.

La pell nua,
que sent el fred de l’hivern.
Els peus nus,
la cendra pels dits s'esmuny.

Paisatge lunar
cobert de negres, grisos...
Branques cremades pinten
la pell que gosa tocar-les.

Avui he sentit
que jo també profanava
un lloc que amb silenci, solitud
plora pel dol d’allò perdut.

                            Carme