dissabte, 21 de setembre del 2013

Mans II

                                                            Per a Amparo, 
                                                            que cuida amb amor.                                                                                                                     


Ara seré jo per tu
Imatge de la xarxa

Diuen que si no recordes no eres,
ara jo seré per tu.
De menut m’acompanyaves als llocs,
tenies por que em perdera,
ara ho faig jo per tu, jo t’acompanye.
M’ajudaves a vestir-me,
ara ho faig jo per tu, jo et vist...
que difícil esdevé botonar un vestit,
cordar les sabates, passar una mànega...
aquests estranys forats
que algú ha posat a la roba.
De menut vas aprendre a parlar,
a caminar, a poc a poc
dia darrere dia...
ara desaprens a fer-ho,
al compàs dels dies que passen
un darrere l’altre, de nou,
però ara en un compte enrere.
Sé quin final tindrà aquesta història,
tu no...
el teu oblit quotidià fa que l’ànima no patisca,
al menys la teua no,
en canvi, el teu cos sí...
i aquell que està al teu costat,
el que t’ajuda, el que et guia,
el que et mira, el que recorda per tu...
intenta portar-ho amb la millor cara,
la dels diumenges,
rentada i vestida amb l’amor que et professa.


                                   Carme

dilluns, 16 de setembre del 2013

Mans


Avui, ara mateix mentre escric aquestes lletres, fa anys que t’estava esperant. Sabia que aquell 16 de setembre anaves a néixer, perquè no ho faries com la majoria. Tot era programat, no hi hauria espontaneïtat, sorpresa... i tenia por, perquè saber-ho em feia pensar massa en el “com” i el “què”. No sigué fàcil, algunes voltes les coses no van com se somien, però va ser el teu primer moment en aquest món i és el que compta, des d’aleshores no has parat de lluitar. Eres fort com una roca i algunes voltes un exemple per a mi.
Avui abans d’adormir-me el pensament ha viatjat fins aquella nit, al fred llit de l’hospital, una inquietut m’envaïa i intentava esborrar-la posant la meua mà damunt teu, encara dintre ...



Ara és la teua
que dorm damunt la meua,
dorm i somia.

                        Carme

dimarts, 3 de setembre del 2013

Altra empremta

                                                                 L'empremta del foc

                                                                 (...) on abans hi havia vida,
                                                                 lloc profanat pel foc 
                                                                 la cendra pels dits s'esmuny (...)
                                                                 Branques cremades pinten
                                                                 la pell que gosa tocar-les (...)


                                                                 Carme  http://bit.ly/14iBJZj


Altra empremta

He estat en un lloc
embriagat de vida,
per tot arreu:
soroll d’ones que trenquen,
brisa que troba el rostre
que incita a llençaar la roba...
La pell nua a frec de roca viva,
mullada, salada, calenta...
                                        ... no hi ha cendra,
ara és la sorra la que s’esmuny.
Me mimetitze,
penetre dintre la natura
em fa seua sense cap intromissió.
                                       ... No hi ha branques,
ara són algues suaus, toves...
que  tremen sota l’aigua
que t'inviten a engronsar-te:
ara vinc, ara vaig...  
                                    ara vinc, ara vaig...
I ara em quedaria ací
                                    per sempre
engronsant-me, amb les algues,
                                   amb el vent...
escoltant el silenci.
I ara ve l’enyor...
                                    vull tornar-hi.
Fotografia de www.azulformentera.com 










                                        Carme