diumenge, 21 de desembre del 2014

Moments, levitat breu


Aturem el rellotge d’etern retorn  (...)
Enric Sanç
'Levitat de l'ésser'. Les hores concèntriques (2013)
 

Moments
Un cabell llarg a l’arbitri de la brisa
Imatge obtinguda de la xarxa
un bri de blat a la deriva del rierol.
La fulla que cau de l’arbre
dibuixa una ziga-zaga.
Mentre, no puc evitar-ho,
un rumb en la mirada
i el pensament a la deriva.
Durant eixe precís moment
el temps s’atura,
et converteixes en levitat
i pots escoltar el teu interior...
fins que la llunyana campana
fa sonar un quart
                        levitat breu.
                          Carme

dijous, 20 de novembre del 2014

Lligams de llet

El passat divendres 14 de novembre, es va presentar el 2º número de la revista del CEL de la Pobla de Vallbona, on he participat amb un article que tracta sobre les mares de llet d'altra época. Un article escrit després d'haver fet una série d'entrevistes a diverses famílies de la població on em van contar històries meravelloses sobre dones generoses i solidàries.


Lligams de Llet

Fotografia de Katy Horna
Informació sobre la fotógrafa
Més informació


Aquest article sorgeix com a conseqüència d’una sèrie d’entrevistes que he fet a dones majors de la Pobla de Vallbona que van ser protagonistes d’històries sobre mares de llet o sobre dones que ajudaven el metge del poble en els parts a les cases particulars. Jo mateixa forme part d’un grup de suport a la lactància materna, Amamanta, i conec històries d’aquest tipus en l’actualitat, però volia rescatar històries del record, de les d’abans, així que vaig decidir fer una tasca de recerca de mares de llet d’altres temps , quan la necessitat de trobar-ne una era vital per al nadó que la necessitava. He entrevistat tan sols una xicoteta part de dones, de segur que hi ha moltes històries més, amagades i esperant ser escoltades, de les d’abans i també de les d’ara, és per aquest motiu que volguera continuar-ne amb la recerca  i amb algun article més.

Compartint aqueix líquid de vida
Fa 60 o 50 anys (i 40 també perquè jo encara vaig nàixer a ma casa) els xiquets naixien a casa, el part era assistit per una comare o el metge del poble, que moltes vegades era ajudat per una dona del veïnat o bé d’alguna altra zona del poble; es tractava de dones de confiança del metge i de les famílies locals. No existien les llets artificials i els nadons s’alimentaven de llet materna, com és normal. Aleshores, què feien quan una dona no podia donar de mamar per motius de salut o si el nadó havia perdut a sa mare en el part? Doncs la mateixa comare o les dones que ajudaven el metge coneixien les mares de nou parides que podien fer de mare de llet d’algun d’aquests nadons. Altres vegades eren les mateixes amigues de la família del nou vingut, o les veïnes, les encarregades de buscar una mare generosa que li donara l’aliment. Perquè abans el cercle de veïns funcionava d’una manera més estreta que en l’actualitat i la solidaritat entre veïns era més habitual.

He estat en quatre cases per a fer les entrevistes que vaig a reflectir en aquest article i en les quatre m’han contat històries extraordinàries, d’heroïnes i també d’alguns herois, perquè mira quina casualitat! Que totes les protagonistes han sigut dones, vull dir que fins i tot els nadons protagonistes van resultar ser xiquetes en aquests casos... la cosa queda entre fèmines, en aquest cas, que no vol dir que sempre haja de ser així.
La primera casa on vaig anar-hi sigué la de Josefa Folgado, de 87 anys. Josefa va nàixer el 1926 a Riba-roja de Túria. Sa mare va morir en el part i son pare, que preguntava per alguna dona que poguera amamantar la seua filla, va trobar per fi una a la Pobla que acabava de perdre el seu nadó. Segons conta Josefa, una dona que venia peix per la Pobla els envià a casa d’aquella família i vet ací, amb un carro i una burra (així ho conta ella), que Josefa vingué a parar a la Pobla on va trobar la seua mare de llet.
Em conta Josefa que es quedava fins i tot per les nits amb la família de llet, son pare els pagava 6 duros al mes i anava a veure la xiqueta cada 15 dies. Aquesta dona també amamantà altres nadons del poble però cap altre es quedava per les nits, vivien més prop, i amb Josefa es va crear un vincle que ha durat tota la vida. Per cert, la mare de llet tenia ja una xiqueta de 4 anys quan va arribar Josefa, així que podeu imaginar quina relació acabaria per eixir entre aquestes dues xiquetes: germanes de llet... els lligams s’estenien. Fins als 18 mesos li va donar el pit i quan la lactància va acabar Josefa tornava a quedar-se amb son pare i amb les ties de Riba-roja, encara que feien alguna visita de tant en tant a la família de la Pobla. Ella va ser l’últim nadó a qui va amamantar aquella dona. Mentre, Josefa anava creixent i demanava que la portaren a la Pobla a veure la seua mare de llet i a jugar amb la seua “germana”. Quan Josefa tenia 18 anys, va morir son pare i es quedava a casa de les seues ties de Ribaroja, encara que les visites a la Pobla eren contínues, fins que es va quedar òrfena de ties també i vingué definitivament a viure a aquest poble, on porta ja més de 50 anys, encara en la casa on la van acollir.

Josefa a tingut tota una vida per agrair la seua família de la Pobla el que van fer per ella. Primer va cuidar de sa mare de llet fins que va morir; després, ella i el seu cunyat, Jesús, van cuidar de sa germana de llet, malalta d’Alzheimer, durant 15 anys amb l’ajut també de les filles de la malalta i “nebodes” de Josefa... i són aquestes, les nebodes de llet, les que ara cuiden de Josefa als 85 anys i les que van tots els dies a visitar-la i acompanyar-la, perquè ella encara viu a sa casa, la de la Pobla, en té una a Riba-roja però no hi va, sa casa és aquesta. Quan li faig la pregunta sobre que pensa que hauria passat si no l’haguera acollit aquesta família, Josefa respon: Que m’hauria mort de fam! Tan sols em diu això, però jo sé que no fa falta cap explicació més, ja sabem  que va guanyar una família, la història que m’ha contat i que ara conte jo ací ja ho explica per ella mateixa.
 *******

En la tercera entrevista em van parlar d’Amparo Pardo; va nàixer a Riba-roja de Túria l’any 1900 i va tindre 11 fills dels quals en van morir 6 als pocs dies o setmanes de vida, per aquells anys solien donar-se aquestes situacions. Quan ja vivia a la Pobla de  Vallbona, al carrer de l’Hort, va tindre un dels primers avortaments i va ser quan li van dir si volia donar el pit a una xiqueta que s’havia quedat sense mare als pocs dies de nàixer, era Inés, de Benaguasil (imatge nº2). Després de donar de mamar a Inés van començar a vindre la resta de fills d’Amparo, així que Inés els va veure créixer, a tots els seus germans de llet, i ella va ser la “germana” major. Per a aquesta família, com tantes altres amb històries similars, els llaços de llet són com els de sang; avui dia, Mara, filla d’un dels germans de llet d’Inés, encara es refereix a ella com “ma tia”. Inés va continuar anant una vegada per setmana a veure la família de llet fins i tot després de casar-se i tindre fills.
 D’altra banda també estava Amparo Arrué Herrero, nascuda a Benaguasil el 1913 i sogra de Toni Montesinos, un dels germans de llet d’Inés. Ella i el seu marit es van posar a viure al mas del Gallipont, com a masovers. Sigué mare de llet del fill d’una amiga que va morir en el part; a més va tindre una filla, Asunción Pelechà, que per la seua banda va prendre el pit durant uns mesos d’una veïna que tenia problemes en els pits: el seu propi nadó no podia mamar bé perquè sa mare tenia els pits massa plens i durs, així que ella donava de mamar a Asunción que era més gran que el nadó i li deixava els pits més buits per a que ell poguera mamar millor. Asunción em conta que quan esta veïna la veu pel carrer ara, als més de vuitanta anys, encara li diu que li va fer un gran favor, va ser tan important per a ella que encara ho recorda.

Amparo Arrué, mare de llet del fill de la seua amiga.
En la foto està amb la seua filla, Asunción Pelechá,
dos de les protagonistes d'aquesta història.
Asunción y Mara, la seua filla, són les dos protagonistes que m’han contat aquesta història formada per altres històries de llet encadenades dins d’una mateixa família. Mara em conta que quan ella va ser mare fa quasi 4 anys, la seua tia “de llet”  Inés, que ara té uns vuitanta anys, agafà un taxi des de Benaguasil per anar a veure el nadó de Mara. Bonica història.

Si voleu llegir tot l'article sencer ací teniu l'enllaç a la revista, que es pot veure online:
http://issuu.com/fentpoblefentpobla/docs/fent_poble_fent_pobla_2

dijous, 21 d’agost del 2014

Línia


"I was (...) at the dividing line between the East of my youth and the West of my future."

On the Road
. Jack Kerouac, 1957.


Foto: Iratxe Álvarez

A Iratxe

La motxilla sempre en la porta,
la teua llar allà on estigues tu
perquè la portes dins.

Línia


Un moment decisiu,donar un pas 
endavant o... romandre.
Una línia,
traç en  la carretera.
Decidir tot 
en un precís instant,
si continues 
o si tornes enrere.

Partiràs, sí,
la motxilla a l’esquena?
Els records pesen,
tot records gravitant.
O soltaràs el llast?
Esdevindràs
un tot lleuger.  
             
                                   Ho faràs?                

CArme


To Iratxe

Your bag always at the door.
Your home will be wherever you go
because you carry it inside you

Line


A turning point,
take a step
Just  ahead, or... stay.
A line,
a trace on the road.
Decide everything
in a precise moment,
whether to continue
or to go back.

You’ll just go,
a bag on your back?
Heavy with memories,
weighed reminisces.
Or lay down the burden?
You will become
a total lightness.

             Will you?


                             Carmen Raimundo, 2014

divendres, 1 d’agost del 2014

Instants de llum

 “Un chorro de luz dorada y fresca como el agua empezó a salir de la bombilla rota (…) cortaron la corriente, sacaron el bote, y navegaron a placer por entre las islas de la casa.”
Diciembre 1978.
Doce cuentos peregrinos. Gabriel García Márquez, 1992. Mondadori España S.A,

www.morguefile.com
Riu de llum, brolla
amara éssers  inerts,
nodreix de vida.

Brolla de nou,
saltant la gosadia,
i arrasa el seny.

Sequeral àrid
ara sòl aigualit,
riu de llum líquida.

                  Carme

dissabte, 12 de juliol del 2014

Altres autors: Antoni Ferrer

Antoni Ferrer i Perales (L’Alcúdia de Crespins, La Costera, 1943). Estudis de Filosofia i Teologia. Professor de Secundària. Membre, des de 1978, del Consell de redacció de la revista SAÓ i membre del CEL Centre d’Estudis Locals de l’Eliana del Camp de Túria.

Més informació sobre Antoni Ferrer en la ressenya que Enrique Sanç fa al seu blog Spill o llibre dels dies.


CRONOS


Despoblats, diluïts cansaments de neon i magenta,
els carrers i portals i avingudes de l’ànima resten
en penombra deserts i solius; roses mortes i gemmes,
i tresors vesperals i cançons i arracades pel terra. 

Si pogueres, almenys, fer etern el malson de la fuita
del blau cel i de l’or esvaint-se entre els dits i caient-te
de les mans, i del cor i del foc que volies perennes!
Si pogueres, almenys, esvanir-te i quedar-te pur somni! 

Mes, quan l’alba, sabràs que tot és i mamprén i termina
resolut orient que l’ocàs anticipa i apropa,
com reté l’hora baixa la llum i el perfil del topazi. 

I fatídica nit que segueix al desig i l’apaga,
Com el sol, pels cantons del migjorn, elimina les ombres.
Car el temps, per igual, dóna vida al desig i el devora.

 Antoni Ferrer. Cant espiritual, 1992
                                    
BUSQUES I ESFERA,
Poesia visual de Toni Prat

                                              

diumenge, 22 de juny del 2014

Postcicló




Sota la tempesta observes el vòrtex,
mentre lluites contra el buit que t’atreu,
i desitges la calma.
Després, quan arriba, quan ja per fi hi és,
et perds en un mans oceà de tedi.

                                       CArme

dilluns, 28 d’abril del 2014

Les mil i una cabretes

Encara no havia escrit ací, al blog, el conte que em van publicar al llibret del CD dels BOC, grup de música folk-fusió mallorquí. Aprofite ara que s'ha editat el vídeo de la cançó Les mil i una cabretes, del concert de presentació del disc, per a publicar el conte al blog. A més a més, amb el dibuix fet per en Joan:


LES MIL I UNA CABRETES


Dibuix: Joan, 9 anys

Això era i no era un pastoret que, tombat a terra, feia sonar la flauta. Passava per allí una
al·lota que, en escoltar-lo, va preguntar: “Pastoret! No em contaries alguna història quan acabes de fer xiular això?”
“D’històries, en tinc moltes i de cabretes, també” –li va dir. “Te’n podria contar tantes… tantes com cabretes tinc, mil i una més, la que està esgarriada. Si m’ajudes a buscar-la promet contar-te una història cada nit, a la vora del foc. Històries de pastors, d’animals i tota mena de bestiar...”
“No sé...” –va dubtar l’al·lota. “Jo més aviat preferiria que em contares llegendes de llocs desconeguts, històries d’antics regnes d’Orient... envoltats per les teues mil i una cabretes i per la calor del foc”. Vet aquí que van trobar la cabreta i cada nit una història diferent li va contar.

                                                                                                              Carme







dimecres, 29 de gener del 2014

Altra perspectiva

Quan ho veus tot negre busca un petitíssim miracle:


Hi ha miracles, petitíssims miracles,
que deambulen al nostre costat sense captar-los.

               Jesús Giron               Llibre de contemplació

Fotografia: Iratxe Álvarez


Què fer quan caus
una vegada, i una altra?
Al votant mires...
creus que no hi ha res, però
sempre trobes quelcom

                 ...i t’aixeques

                                    Carme

dimarts, 28 de gener del 2014

Panorama d’actualitat en primera persona…

Avui estic molt enfadada, més que enfadada indignada, derrotada i cansada, i com que de moment no tinc a l’abast cap altra manera de protestar que la de fer servir la paraula... doncs ací estic, però com que la paraula algunes voltes resulta difícil de pronunciar doncs continuaré fent ús d’aquesta qualitat però amb la seua representació gràfica: l’escriptura.... per cert, és la característica que ens converteix en éssers únics al món, ni tan sols els especialistes en lingüística, antropologia, biologia i altres disciplines es posen d’acord en com es va desenvolupar aquesta meravellosa qualitat comunicativa que tenim els humans i que, tot s’ha de dir, no ens serveix massa en la societat d’avui dia on prevalen més altres interessos que la capacitat de raonar i comunicar per resoldre problemes i necessitats.
Fa cosa d’un any vaig publicar aquesta imatge per expressar gràficament com em sentia després de rebre la mateixa notícia que avuí:



Resumint, des d'un passat no massa llunyà fins ací el panorama és el següent: et quedes sense treball perquè la teua empresa tanca com tantes altres al país, decideixes dedicar aleshores el teu temps a cuidar del teu fill, un nadó, perquè eixa època no tornarà mai més i vols gaudir del dret de ser mare, i perquè la conciliació de la vida laboral i familiar en aquest país és una utopia; després d’uns anys de maternitat et quedes fora del mercat laboral, ja no eres productiva... Llavors decideixes començar a estudiar en la maduresa perquè t’agrada renovar-te, reciclar-te o, això que està tan de moda ara, reinventar-te. Comences a gaudir d’una beca per poder estudiar, perquè sense treball, sense cobrar i amb un fill, si no t’ajuden una mica tampoc et pots permetre pagar uns estudis, encara que siga en una universitat pública. Per cert, encara hi havia algú que es preguntava què feia jo gaudint d’una beca amb la meua edat quan li podia fer falta a un estudiant més jove i amb més futur, en fi... el futur és un dret de tots, no? Encara que per a alguns siga més curt que per a altres.
Doncs, tornem a l’actualitat,  quan penses que les coses no poden anar pitjor et trobes, per segon any consecutiu, sense la beca i sense poder continuar estudiant, probablement, el proper curs... i també sense treball. Ni tan sols l’estudiant més jove a qui podia fer referència certa persona emprenyada crec que estiga gaudint de la beca en questió. D'aquesta manera està el panorama actual.
I ara, què em queda? Posar-me malalta, anar a l’hospital i que em passen la factura? Afortunadament encara gaudisc de bona salut.
Com deia al començament, fare servir la paraula per desfogar-me, perquè em moments com aquest en venen a la ment imatges d'aquesta mena:


dijous, 16 de gener del 2014

Altres autors: Jesús Giron, Ales d'alosa de cel

El proper divendres 17 de gener, recitaré el poema Ales d'alosa de cel, del Libre de contemplació del poeta i company de Lletraedeta Jesús Giron, en la presentació que tindrà lloc a la Pobla de Vallbona. 
Es tracta d'un poema que em va captivar des de la primera lectura que en vaig fer. Tan sols fa un any que he començat a expressar-me amb la versatilitat de la poesia, al menys ho intente,  i Ales d'alosa de cel em va fer veure i llegir, en forma de poema, el sentiment que em proporciona la poesia, curiós i bonic:

                                                                                             Tot va començar
                                                                                             amb un desig de paraules.


                                                                                                       Josep Manel Vidal





Ales d'alosa de cel


Les mans se me’n volen cap al sol.
Se’m fan ales d’alosa de cel
quan sempre han estat
ales de terrerola.
Les meues mans
que sempre han niat a terra,
que sempre han viscut
en matolls, erms o guarets,
ara marxen esperançades
cap a la fragilitat de l’atzur
a la recerca del vers.
Només enyoraran
la ploma i el paper.


               Jesús Giron Araque

               Llibre de contemplació 
               Editorial Germania, 2013

dissabte, 4 de gener del 2014

Altres autors: Enric Sanç, L'amistat

Ja portava un temps volent publicar aquest poema d'Enric Sanç que vaig tenir el plaer de recitar durant la presentació del seu darrer poemari publicat per l'editorial Germanñia: Les hores concèntriques. Aprofitant les vancances de Nadal i uns dies de descans em posaré al dia amb totes les publicacions que vull fer.
Vos presente L'amistat, un poema on l'autor compara la relació del mariner i la mar amb la relació de l'amistat, bonica comparació. Totalment recomanat:

L’amistat

L’amistat és com l’home i el mar.
Com a éssers lliures
el pèlag és mirall
o l’spill, o llibre dels dies
                         que es plany.

Al submergir-te, com l’abraces,
indomable i salvatge,
i al seu fons trobes
les riqueses més fondes.

I malgrat tot, fa anys incomptables
que us baralleu sens treva.

La distància: una abraçada.

                   Enric Sanç