Altres autors: Olga Xirinacs

Ja fa uns mesos que vaig conèixer la poesia d'Olga Xirinacs (olgaxirinacs.blogspot.com.es). Juntament amb alguns companys del grup de poetes de la comarca, Lletraedeta,  i els xiquets de 5é B del CEIP El Campés vam fer un taller de poesia i va ser tot un goig veure'ls llegint els poemes d'Olga agafant el llibre de l'obra completa, ben gros per cert, d'aquesta autora sublim i recitant els seus poemes.

Molts amants de la poesia, i la literatura en general, estan reividicant per a aquesta escriptora el reconeixement del Premi d'Honor de les Lleltres Catalanes. Hi ha un grup al Facebook molt actiu amb aquesta intenció, veure aquí.

Avui he llegit un article de l'escriptora Clara Simó en el qual, entre altres coses, escriu:

"què passa amb Olga Xirinacs? Per què aquesta dona que guanyava tots els premis, que era considerada un puntal de la nostra literatura, ara es veu silenciada fins al deliri? Com és possible que un llibre com aquest no hagi tingut ni una sola ressenya en cap publicació? Una raresa, i un luxe, per a una literatura, per què és així menystinguda i silenciada?Què ens passa? Les administracions són sordes, o només tenen orelles quan esperen beneficis electorals? Els manaires de la cultura, han de silenciar les grans veus perquè sentim les petites, que altrament no travessarien ni el carrer de sa casa?"

Article editat a elSingulart.cat el 16/06/2010 per Isabel Clara Simó, 

OLGA XIRINACS, MIL PÀGINES EN VERS 

Gaudiu d'aquest preciós poema i reivindiqueu el reconeixement per aquesta autora:

TU,  DES DEL MAR, PUJARÀS COM LA BOIRA

                 “És un déu qui m’ha donat aquests lleures.”

                 VIRGILI  - Bucòlica I

                          

Imatge de la xarxa

Setembre avança amb tu, amorós de boira,

s’anuncia amb un deix melancòlic

i fa el primer somriure sobre els camps,

com qui amida la casa tancada

on, arribat l’estiu, va ser feliç.

Poeta enamorat d’imatges oblidades

et diria que és bell, setembre, coronat d’arboç,

com un amant impacient de tu.

Canten abellerols i l’aire és dolç

quan les baies maduren

i la molsa prepara l’estada

dels visitants nocturns.

Quieta, la tarda aviva el meu desig

per l’amor que s’acosta:

tu, des de mar, pujaràs com la boira

per adormir-te amb mi.

Setembre, el dels retorns

a les velles i noves estances,

on el pas dels meus ulls sobre els llibres

i la conversa entre els teus llavis

es detura un moment a les flames

i reviu els colors del desfici.

No el temps, sinó la pausa, voldria,

que ens fa eterns.

***

Olga Xirinacs “Llavis que dansen”. Premi Carles Riba 1987.

Publicat també en el seu blog: olgaxirinacs.blogspot.com.es